Per fi, després d’un poc més de
dos anys sense anar d’excursió ha arribat el moment de tornar-hi. Durant
aquest temps sí que és cert que hem fet alguna caminadeta curta per Barcelona i
per Menorca, però en cap cas una excursió de sis o set hores amb dinar inclòs,
que era el que estàvem acostumats a fer. I és que hem tingut diversos
impediments per sortir al llarg dels dos últims anys: entre el meu embaràs,
després el post part, la lactància i que l’amic que ens sol acompanyar es va
lesionar, ens ha estat impossible. Però va arribar el dia en què vam obrir
agendes i vam concretar data per sortir a la muntanya. I així va ser; vam
decidir que el proper 1 d’abril aniríem a fer un itinerari circular per la Serra de Curull i el Pic de l’Àliga
situat a la comarca d’Osona a prop de Sant Pere de Torelló.
Els preparatius van ser senzills:
preparar-nos uns entrepans, rescatar les motxilles de dalt l’armari, i buscar
la roba i el calçat adequat. Per sort tot va estar el seu lloc, només la
cantimplora havia desaparegut després
d’aquest llarg període sense utilitzar-la. Vaja, haurem d’agafar un bòtil
d’aigua de litre i mig. Queda un poc “cutre”, però així ho vam fer. Val a dir
que l’Albert no li feia cap gràcia emportar-nos tanta aigua, i ja volia que
buidéssim una mica el bòtil, però per sort no ho va aconseguir.
A les vuit del matí havíem quedat
amb el Jordi. Un quart abans deixem el Martí a casa de l’àvia. Sortim de
Barcelona amb uns deu minuts de retard per culpa nostra, evidentment, perquè el
Jordi ja ens estava esperant. Arribem al punt de sortida sobre les deu i el sol
ja es començava a notar. El Jordi, que pensa en tot, es posa crema protectora solar
i ens n’ofereix. Nosaltres de bon gust n’hi agafem i ens untem la cara i el
clatell. I ja som partits. Tenim pel davant, segons la informació de què
disposem, 16,8 km amb un desnivell de 800 metres. Jo començ a caminar abrigada
com si estiguéssim al mes de gener, amb polar i paravent. En canvi ells dos ja
comencen acalorats amb màniga curta i, fins i tot, el Jordi amb pantalons
curts. Ells se’n riuen de mi perquè vaig molt tapada, i el que no saben és que
a dins de la meva motxilla encara duc una altra jaqueta, una gorra polar i una braga pel coll per si de cas.
 |
| Les marques que hem anat seguint |
Havíem d’anar seguint les marques
de petit recorregut de color blanc i groc. La veritat és que anant amb el Jordi
i l’Albert, que són gats vells fent excursions, jo em despreocup completament
dels senyals del camí. Quin gust! I a sobre el Jordi porta GPS. Impossible
perdre’ns.
El primer és entrar a conèixer el congost de Forat
Micó. Tot just començar hem de creuar un rierol (i no serà l’últim; n’haurem de
creuar algun més) on hem d’acabar posant els peus dins l’aigua per poder-lo
passar. Jo, com una fieta petita, estic tota il·lusionada per haver-me de
banyar les botes; això sí, sempre vigilant de no llenegar. Pel camí ens trobem
a banda esquerra els Degollats que és una roca gegant que contínuament està
degotejant aigua.
 |
| Pujant cap el Salt del Molí |
|
 |
| L'Albert, el Jordi i el Salt del Molí |
Després ens dirigim cap a la cascada del Salt del
Molí. Un lloc preciós on curiosament el Jordi ens diu que ja hi havíem estat
feia uns set o vuit anys en una altra de les nostres sortides. Com que hi
havíem anat per un altre camí no me’n recordava gens. Es veu que aquesta
cascada alguns hiverns molt freds pot arribar a gelar-se. Aquí fem la primera
parada en què ja comencem a menjar-nos les galetes de xocolata i els fruits
secs que duem. Encara ens queda molt camí per endavant.
A partir d’aquí el nostre
objectiu és enfilar la serra de Curull fins arribar al seu punt més alt que és
el Pic de l’Àliga. Aquest té una altitud de 1.342 metres i hem llegit que és un
mirador de primera sobre les comarques d’Osona, la Garrotxa i el Ripollès,
sempre que la boira i/o núvols ho permetin. Passem pel bonic pont de Salgueda,
creuem el riu, agafem una pista ampla fins que veiem un rètol que indica “Pic
de l’Àliga” cap a la dreta, agafem el corriol i després d’una llarguíssima
pujada per un camí poc definit arribem, per fi, dalt el coll. Aquesta pujada se
m’ha fet molt dura, jo la qualifico de “disbarat” i els companys se’n riuen.
Val a dir que es fa dins una obaga de faigs molt bonica, però l’esforç i
patiment no te’ls treu ningú per bonica que sigui.
 |
| Ja comença a fer calor |
Arribats al coll enfilem cap a
l’esquerre en direcció al pic. La pujada és directa i pronunciada, fins i tot a
l’últim tram hem de mig grimpar unes roques fins arribar al cim. Un cop a dalt, on per cert no hi
caben gaires persones, comprovem com efectivament es veuen unes vistes
espectaculars. Jo arrib suada i com que allà dalt fa una mica d’oratge m’he de
posar el polar que m’havia hagut de treure per la pujada anterior al coll. Fem
les fotos de rigor per deixar constància de l’esforç que hem fet i intentem
trobar un geocaché sense fortuna.
 |
| Ja som dalt!! |
 |
| Quines vistasses!! |
Ara s’ha de retornar al coll i un
cop allà agafar un camí de baixada, diferent al que havíem agafat per venir. Just
al coll, l’Albert truca a sa mare per saber com es troba el Martí, i és que no
deixem de pensar en ell ni un moment. La baixada va ser llarga i sostinguda; no
vam parar de baixar fins que vam ser al cotxe com aquell que diu.
Evidentment, durant la baixada vam anar recuperant la xerrera que havíem perdut
durant la pujada. I també vam aprofitar per dinar arran del camí a sota d’uns
arbres que ens feien ombra perquè el sol picava de valent. Què bé que em va
caure l'entrepà de tonyina amb tomàquet fregat i la taronja. Proveïts de
forces vam tornar al camí. Al cap d’una horeta i mitja de davallar per un
corriol i després per una pista més ampla, i de passar per diverses cases de
pagès arribem, finalment, al tram inicial del nostre recorregut que ens mena
directament al cotxe.
Són les quatre, la calor és
tremenda i el sol ens ha cremat. Qui ho havia de dir! Les prediccions
meteorològiques no eren tan optimistes. Mentre ens canviem de calçat, ens
posem aftersun, ens canviem de samarreta i col·loquem les motxilles al maleter
del cotxe, l’Albert troba la cantimplora que suposadament havíem perdut.
Resulta que l’ha portat buida dins de la seva motxilla tota l’estona i ell
sense adonar-se'n. La situació ens fa riure.
Tenim molta set i ens acabem el
darrer rajolí d’aigua calenta que ens quedava. I això que el matí l’Albert
m’havia insinuat que portàvem massa aigua. Sort que no li vaig fer cas i vam
carregar amb el litre i mig sencer. Però ara venia molt de gust beure un
refresc. Així que vam haver de fer una parada en un bar de Sant Pere de Torelló
i en una terrassa a l’ombra beure’ns una Coca Cola ben fresca. I és aquí en ple
descans on avenim a dir que ha valgut la pena fer l’excursió.
