dimecres, 20 de juny del 2012

TARTA SACHER

Amb motiu del meu aniversari vaig preparar una Tarta Sacher. És una de les tartes que feia temps que tenia ganes de fer, però no trobava el moment. Així que un dia abans del dia em vaig posar per feina. Abans de res, havia de trobar la recepta i mirant pels meus blocs de cuina de referència vaig trobar la que em va cridar més l’atenció. Vaig seguir la recepta del bloc la cuina de sempre. A primer cop d’ull no sembla excessivament difícil, potser sí que una mica laboriosa però sense complicació. I veient al final el resultat, val la pena invertir el temps en preparar-la. Sempre aniria millor fer-la en dos dies; el primer dia la massa i el segon el muntatge i el ganaché de xocolata, sinó ens estem ben bé tres o quatre hores enfeinats.

Si fa uns anys m’haguessin dit que m’agradaria una tarta tota feta de xocolata, no m’ho hagués cregut. I és que des de petita no he estat gaire o gens amant de la xocolata. Ara tampoc ho som gaire de xocolata, però sí que la toler bastant més, i la combinació d’aquest pastís de mesclar xocolata amb melmelada de gerds el fa irresistible.

Aquesta tarta la vaig tastar per primera vegada a Viena quan hi vam anar per Nadal de 2009. De fet, no es pot anar a Viena i no tastar-la. La vam degustar a dos llocs vienesos emblemàtics: el cafè Demel i l’Hotel Sacher. Boníssimes les dues.

Segons la wikipedia, la tarta va ser inventada l’any 1832 per Franz Sacher, que era un aprenent de rebosteria, per un selecte grup de convidats del prícep Klemens Wenzel von Metternich. El seu fill, Eduard, va ser aprenent també de rebosteria a la confiteria vienesa Demel. Allà va ser on va començar a confeccionar la tarta del seu pare tal com avui dia es coneix. L’any 1876 va fundar l’Hotel Sacher i va començar a vendre la Sachertorte (nom en alemany).

Una curiositat: la propietat de la recepta va ser motiu de disputes legals a mitjans del segle XX entre els hereus del senyor Sacher (propietaris de l’hotel) i la pastisseria Demel (on va treballar). Al final la justícia va dictaminar que l’hotel tenia dret a comercialitzar la tarta amb el nom de Original Sacher-Torte, mentre que Demel ho havia de fer com Eduard Sacher-Torte. Això és el que sol passar quan hi ha doblers per enmig. Sa veritat és que noltrus que la vam poder tastar als dos llocs, no vam trobar gaires diferències, per no dir cap. Només que a una ens la van servir amb nata muntada i a l'altra sense.
  
Aquesta és la tarta que ens van servir al Cafè Demel (Eduard Sacher -Torte)

I aquesta és la que ens vam menjar a l'Hotel Sacher (Original Sacher - Torte)
Aquests mini triangles de tarta igual costaven 5 euros.

Per tant, la tarta Sacher és una tarta de xocolata que consisteix en dues planxes de pa de pessic de xocolata separades per una fina capa de melmelada d’albercoc o de gerds i recobertes per un garnache de xocolata negra per damunt i pels costats.

Ingredients

Per al pa de pessic 

6 ous
200 g sucre
250 g farina
3 cullerades d’aigua
1 o ½ sobre de llevat en pols Royal
50 g de cacau pur en pols (sense grassa ni sucres afegits). Jo el vaig comprar directament d’una pastisseria. 

Per a la resta del pastís 

melmelada de gerds (o d’albercoc) 
almívar de sucre (veure recepta del pastís Sara) 
conyac (opcional) 
150 g de nata 
150 g de cobertura de xocolata negra al 70% de cacau. 
50 g de mantega 
xocolata blanca per decorar


Preparació

Pa de pessic de xocolata

Aquesta recepta és de les més tradicionals de totes per poder fer un congret. Per fer que la massa pugi i augmenti de volum al forn, hem de muntar tant els vermells com les clares. També li ajudarà que li afegim llevat.  Els passos que hem de seguir són:

Batre els vermells amb la sucre.
Untar el motlle amb mantega i enfarinar-lo per evitar que s’enganxi. Si el motlle és de silicona no fa falta fer aquest pas.
Sabrem que tenim els vermells muntats quan la textura sigui molt esponjosa i blanquinosa.
Afegim sa farina, el llevat i es cacau en pols, però encara no ho remenem fins que tinguem ses clares muntades.
Muntar ses clares.
Un cop estiguin muntades, anam a remenar amb molt de carinyo sa farina i es cacau amb els vermells i el sucre que havíem muntat. Ho hem de mesclar fent moviments de baix cap a dalt. Jo ho vaig fer amb una espàtula. Quan vegeu que costa remenar-ho és aquí on hi hem d’afegir unes quantes cullerades d’aigua.
Ara sí que hi abocam les clares muntades i tornam a remenar amb moviments suaus perquè no es baixi.
I finalment, quan estigui ben mesclat, ho abocam al motlle i ho enfornam a 180º durant un 40 minuts.
El traiem i el deixam refredar.

Muntatge


Com que la part de sobre del congret queda amb molts de bonys, és convenient allisar-la amb l’ajuda d’un ganivet.
Després l’obrim per la meitat.
Banyam sa primera capa amb l'almívar de sucre i opcionalment amb un poquet de conyac. Jo no n’hi vaig posar.
Ara, amb l’ajuda d’una espàtula posam a sobre de la primera capa la melmelada de gerds. O també podríem posar-ne una d’albercoc.
Després posam sa capa de superior del pastís que també l’hem de banyar amb l’almívar de sucre.

Agafam la xocolata de cobertura, la nata i la mantega. El percentatge de xocolata tant pot ser del 70% o del 50%. Jo el vaig agafar del 70%.
Escalfam la nata a una casserola.
Pasam la xocolata i la mantega.
Quan la nata bulli, la traiem del foc i hi abocam la xocolata i la mantega a trossets i ho començam a remenar amb unes varilles manuals fins a tenir-ho ben lligat i no quedin grumolls. Ara ja estarà a punt per banyar el pastís.
Jo el vaig posar damunt un paper de forn i dins una safata per embrutar el mínim possible el marbre de la cuina.
Així que tiram el “ganaché” amb decisió per damunt des pastís. Després recollim tota la xocolata sobrant.
I ja el tenim fet.
Si volem tenir una capa de cobertura més gruixuda, el podríem baixar una altra vegada i així tapar encara més les imperfeccions del pa de pessic.
Ara el guardam dins sa nevera perquè s’acabi de quallar el bany de xocolata.
Quan la cobertura hagi agafat consistència, només faltarà la decoració.
Com que era el meu aniversari, li vaig escriure “Felicitats M.Lluïsa” amb xocolata blanca fosa amb l’ajuda d’una màniga. Acompanyat amb un cava fresc queda molt bo.



I ara el voleu veure com queda per dins?

És esponjós i gens empalagós.

I ara amb unes quantes cullerades ja fetes?

mmmmmh millor que de pastisseria, com a mínim aquest és casolà










dilluns, 18 de juny del 2012

MATÍ PER SITGES – diumenge 17 de juny

Ahir va ser el meu aniversari i per fer alguna cosa diferent (ja que va coincidir en diumenge) vam planejar anar a tastar sa platja a Sitges. La qüestió era sortir d'hora de casa per poder trobar aparcament fàcilment i per no enganxar les hores en què el sol pica. Tot i que a les 6:30h en Martí ja se li va acabar la son, no sé com ens ho vam fer, però fins gairebé les 10h no vam estar llestos per sortir. És clar que durant aquestes hores els meus dos reis de la casa em van felicitar i em van donar els regals. Bé, de fet, els vaig haver d'anar buscant per tot el pis com si d'un joc es tractés. Al final, una vegada en Martí va estar berenat i canviat, nosaltres amb la dutxa feta, el dinar den Martí preparat i la bossa de la platja enllestida, vam sortir.

Per sort el cotxe que portem té aire condicionat. Si anéssim amb el vell Seat Ibiza (que ja hem donat definitivament de baixa) no haguéssim suportat la calor que ahir el matí feia. Tot i així, quan vam haver de decidir si agafar les costes del Garraf o el túnel, ens vam decantar pel túnel, malgrat el seu exorbitant cost (6,05 euros) perquè anàvem justets de temps.

Oh!què bé que van els túnels. Amb un no res ja estem a Sitges. I a sobre tenim la gran sort de trobar aparcament a la primera. Es nota que encara no estem en ple estiu. Agafam les coses i anam cap a la platja. Ui, ui, ui que mentre ens hi acostam, començam a notar (sobretot jo) un vent espantós. Ens ubicam a la sorra, plantam el para-sol, i sí, sí, fa molt de vent. Jo tinc fred fins i tot. L'estampa era bastant patètica; jo estava embolicada amb una jaqueta i tenia al costat una senyora fent topless.

En Martí i l'Albert comencen a jugar a la vorera de la mar. El capell den Martí va volar per culpa del vent. Prest vam agafar ses coses i ens en vam anar perquè no s'hi podia estar a gust. I va ser una llàstima perquè en Martí s'ho passava la mar de bé, tot i tenir els llavis que li tremolaven de fred.

En Martí i son pare tastant s'aigu.
Així que vam començar a passejar en direcció al centre de Sitges. El passeig estava molt concorregut de gent que anava a la platja, que feia esport o simplement passejava com noltrus. En Martí ja va trobar la diversió; anava de bola en bola i a cadascuna els donava una abraçada. Bonu quina xalada! Va ser sa manera de què caminés.

Una abraçada!






Martí: uf! està molt enfora s'altra.




















Ara que després de repetir-ho unes quantes vegades, devia quedar rebentat perquè just va poder es va asseure. Com que el capell li volava pel vent li vam posar les ulleres de sol.



Martí: estic rebentat, me seuré i veuré sa gent com passa.

Va començar a fer calor i li vam haver de treure la jaqueta. Prest vam trobar una altra atracció: el típic autobús vermell de dos pisos que circula pels carrers de Londres, però en miniatura. En Martí va estar una bona estona fent pràctiques per ser xofer.

Ueeeee! què divertit.
Martí: ja ho tenc decidit, de gran vull ser xofer.



















A partir d’ara es va notar que no estava tan fresc com al principi, per açò, cada dos per tres s’aturava i se seia a la vorera.

Ala, amb ses mans aplegades

Vinga que hem de continuar. El centre encara està lluny. Però poc després de deixar l'autobús i de fer unes quantes paradetes per seure, vam trobar els gronxadors. Li encanten. Tant, que quan li deim que ja va sent hora de baixar, no hi ha manera. Fins i tot ens hem d'arribar a enfadar i l'hem d'agafar a la força perquè davalli. Tot i així hi vam estar prou estona, amb una calor que feia.

Mama: ja va sent hora de davallar. Martí: no, no vull.

 
A la fi havíem arribat al centre i passejàvem pels carrers. Eren les 12:30h i en Martí havia de començar a dinar. Mai li ve bé menjar. Així que vam entrar dins una granja molt acollidora i mentre en Martí menjava el puré de verdura i pollastre que li havíem preparat el matí, el papa es menjava un gelat i la mama un granissat de llimona.

S'havia fet tard i teníem el cotxe a s'altra banda del poble. A més, a casa ens estava esperant un suculent pollastre en gambes que havia preparat en motiu del meu aniversari. Per tant, havíem de començar a fer un pensament i marxar. Però abans ens van fer una foto amb l'església de Sitges i la costa de fons. Havia de ser el primer dia de platja de l'estiu del 2012, però de platja en vam tocar poca. Igualment, ens ho vam passar molt bé. 

Adéu Sitges, fins una altra.





divendres, 15 de juny del 2012

MARXA GRÀCIA MONTSERRAT 2012 (2 i 3 juny)

Ha passat més d’una setmana des que vaig fer la gesta de caminar durant 15 hores (gairebé seguides) els 60 km i escaig que hi ha des del barri de Gràcia (Barcelona) fins al Monestir de Montserrat i crec que ja me trob en condicions per escriure aquest post. Ara que ja me sent totalment recuperada i en forces, puc rememorar els episodis de desgana, d’eufòria, de cansament i d’emoció que vaig anar sentint al llarg del camí. Així que, aquí va.

El passat dissabte 2 de juny a les 17:00h des capvespre sortia la Gràcia Montserrat 2012 organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia. El lloc de sortida era la plaça de la Vila. Sobre les 16:00h acabàvem de preparar-nos les motxilles i immediatament després vam sortir de casa cap a la plaça a on el Jordi ens estaria esperant a partir de les 16:30h. És a dir, que sobrats de temps no anàvem.

Jo em vaig agafar roba d’abric per si a la nit baixaven les temperatures i també tres o quatre parells de mitjons que al final no vaig haver de necessitar. Millor! això vol dir que els peus em van respondre força bé. I és que jo patia per si portava el calçat i els mitjons adequats. Precisament dos dies abans del dia de la sortida per culpa del canvi de les sabates d’hivern a les d’estiu, em va sortir una ferideta al dit petit del peu esquerre. Vaja a quin moment m’havia d’anar a sortir! L’Albert deia que m’estava preparant el terreny per tenir l’excusa perfecta per no fer la marxa. Desconfiat!!

Arribats a la plaça, vam anar a recollir la bossa on hi trobaves la camisa de la marxa, un got de plàstic per utilitzar als controls d’avituallament i un xibit. Cap dels tres vam posar-nos la camisa; ja portàvem la nostra de casa. Però val a dir que a jo me va agradar molt perquè és de color rosa fúcsia, color que, per altra banda, ni al Jordi ni a l’Albert els va acabar de fer el pes. En Martí va venir a acomiadar-se i a donar-nos ànims i forces per començar la marxa.

En Martí estrenava ses abarques noves.

A les cinc se sent el tro d’un petard llançat des de les teulades de l’Ajuntament de Gràcia que ens dóna el tret de sortida. Tothom comença a caminar (alguns a córrer) i tothom està content i té ganes de xerrar amb els companys. En aquest moment es respira un ambient d’eufòria col·lectiva. Però l’Albert i en Jordi, que ja s’ho coneixen, em diuen que alguns d’aquests que riuen tant a la sortida tard o d’hora cauran i hauran de tornar. I sí, tenen raó, més val agafar-s’ho amb calma i tranquil·litat, sense deixar de banda les ganes (això sí) que Montserrat és molt lluny i no sabem com anirà el camí.

No puc descriure tota la ruta fil per randa (com sabria fer en Jordi, i fins i tot l’Albert) perquè no me la conec gens. Jo anava seguint-los; millor dit anàvem seguint el Jordi, i l’Albert a mesura que anàvem passant pels llocs anava recordant.

Bé, la pujada des de Gràcia fins a la Carretera de les Aigües, que me l’havien pintat molt fotuda, tampoc no no va ser per tant i al punt hi vam ser. En aquest tram encara anem tots els participants en grup.












Cap a buscar la carretera de les aigües.



Després prest van venir els més de 400 escalons d’unes escales que ens porten fins a dalt de tot de Vallvidrera. Refotudes escales! Però bé, de moment bé. Sembla que l’entrenament de pujar dues vegades al dia els 102 escalons de les escales de la feina m’ha anat bé. Aviat arribarem al primer control d’avituallament que es troba al Centre d’Informació del Parc de Collserola. Aquí, com ja m’havien advertit, ens trobem amb les mini palmeres d’hojaldre que l’Albert ha acabat odiant, precisament per haver fet tantes vegades la Marxa GM. També fruits secs, aigua, trossets de llimona, etc.

I seguim que encara estem frescos com una rosa! Això tot just acaba de començar i igual ja portàvem uns 8 km fets. Precisament aquesta és la frase que vaig tenir gravada dins el cap i que me va servir per no desmoralitzar-me al llarg de tota la nit: això tot just acaba de començar i Montserrat encara està molt enfora. I em va funcionar.

El següent tram fins el proper control, que és el del sopar, transcórrer per boscos, per pistes i per una urbanització sense asfaltar. Des d’un punt concret albirem el massís de Montserrat. I hem d’arribar fins allà? Tots els comentaris que anàvem fent mentre caminàvem els posàvem en condicional. Per exemple: “En cas que arribem.../Si en el supòsit que arribem.../En l’hipotètic cas que arribem..., etc.” Era molt prest per donar per fet que arribaríem, (especialment per jo) encara podien passar moltes coses que ens podien abocar al fracàs. Tot i així arribats a aquest punt, després de portar caminant unes 4 hores, em trobava súper en forma i sense cap molèstia.

El massís de Montserrat és aquella muntanyeta que es veu damunt es cap meu.

El Jordi ens comunica que l’hora prevista d’arribada al control d’avituallament de Can Maimó serà sobre els 22:00 hores. És un crac! Efectivament, igual fins i tot uns minuts abans, es compleix la seva previsió. Vam trobar fruits secs, trossos de llimona, aigua, refrescos (que de frescos no en tenien res), les palmeres, trossos de taronja i entrepans. Mmmmmm, entrepans!!! Me venia molt de gust menjar alguna cosa salada. Però el meu desig es va esfumar en veure de què eren; formatge, formatge i pernil i paté. Res m’agrada. No vaig tenir altre remei que conformar-me amb un altre de crema de xocolata (la Nutela de tota la vida). Més dolç! S’ha de dir que estava molt bo i no van escatimar en xocolata. Fins i tot vaig repetir (tenia molta gana). Però de salat res de res. Només els fruits secs me van calmar les ànsies de sal que tenia el meu estómac.
  
Aquí es veu tot el perfil de la marxa.


Vam acabar de menjar, em vaig treure les quatre pedretes que m’havien entrat dins la bamba, vam agafar els frontals perquè ja era fosc i la jaqueta perquè començava a refrescar. I ja som partits de nou.

En Jordi ens diu que el proper control serà d’aquí a 8,75 km i que hi trobarem, entre altres, iogurts de La Fageda. “Ostres, Jordi, t’ho saps tot!” li vaig dir. Cal dir que el camí no es fa tan etern ni tan cansat gràcies als controls; són una motivació per continuar.

En aquest punt, els participants ja havien encès els frontals. Nosaltres portàvem tres “merdetes” de frontals que no il·luminaven gaire que diguem. Evidentment no són de LED’s, com aconsellava el web de la UEC de Gràcia.  Però tampoc ens van fer gaire falta. Jo vaig ser la que la vaig portar gairebé tot el camí encesa. I és que, és clar, ja que l’havia carregat i la duia posada, per què no fer-la servir? Des de la distància vèiem les llumetes de petits grups de gent que anaven més avançats que nosaltres en fila índia. Semblaven els nans de la Blancaneu que tornaven de la mina de treballar.

A mesura que anàvem arribant al control de Ca n’Oliveró al punt quilomètric 34,50km anàvem sentint una música molt alta. “Aquests de l’organització, tindran música posada per rebre’ns i animar-nos a continuar?” ens vam preguntar tots tres. Res més lluny; de música sí que és cert que n’hi havia, però no venia per part de l’organització, sinó que el control estava situat al costat d’un restaurant on se celebrava una boda. Devien ser aproximadament la 1:00h de la matinada i el ball de la celebració estava en el seu millor moment d’animació.
  
Efectivament, el Jordi no es va equivocar i vam trobar un munt de iogurts de La Fageda. Malauradament jo no tenia gaire gana; no havia caminat prou per digerir els dos entrepans de xocolata del control anterior. És que quan vull som exagerada. Però tot i així no vaig poder contenir-me de degustar un d’aquests iogurassos. Tant de bo, hagués tingut més gana perquè en teníem de diversos sabors a la nostra disposició. També hi havia talls de síndria. Això sí que venia de gust. N’Albert de tros en tros crec que es va arribar a menjar una síndria sencera i no els va fer ni cas als meravellosos iogurts. Quina llàstima! Seiem una estoneta petita i jo com comença a ser habitual en cada control em trec les tres o quatre pedretes que m’havien entrat dins la bamba. De moment encara no tenia cap molèstia física i ja havíem passat l'equador del camí. El cos em va responent bastant bé.

A punt de sortir de nou.
Proper control a la població d’Ullastrell. D’aquest tram de camí gairebé no record res i això que no tenia gens de son, contràriament com hagués pogut passar. Aviat vam arribar a Ullastrell. Total només equidistaven uns 5 km entre un i l’altre. I què són 5 km quan n’has d’acabar fent 60 km? Però ai, ai, ai que just abans d’arribar al control el bessó de la cama esquerre comença a ressentir-se i vol pujar cap a dalt. Ens tornem a trobar els mateixos entrepans del sopar, fruits secs, trossos de llimona, etc. Repusetes! m’acabaré engreixant. Evidentment només em vaig refrescar i vaig menjar uns quants fruits secs. Com que el bessó no el tenia fi, vaig aprofitar el servei d’un noi de la Creu Roja qui em va posar Algesal i em va fer un petit massatge al bessó. Això i uns quants estiraments em van donar forces per seguir endavant.

Descansant un poc al control d'Ullastrell.
Des d’Ullastrell havíem de baixar fins a la Riera de Gaià i des de baix tornar a enfilar cap a munt. Hagués desitjat una vareta màgica que em construís un pont en segons, perquè això d’haver de baixar per després tornar a pujar rebenta a qualsevol. El tram de baixada el vam haver de fer en filera, un darrera l’altre, i amb els frontals encesos. Potser és el tram de tota la marxa en què no et pots relaxar, has d’anar molt en compte perquè pot ser perillós.

A partir d’ara vénen tres o quatre hores de caminar i més caminar. Per sort cap dels tres semblava tenir son. El meu malestar ja no es focalitzava en el bessó, sinó que va anar pujant per darrera de la cuixa fins a sota del gluti. Però jo continuava. 

De repent va caure un ruixat d’aigua. Jo ja pensava que si aquella pluja seguia, ens faria haver d’avortar la marxa. No va ser així. Tal com va venir, se’n va anar. Vam aprofitar per descansar i menjar-nos una barreta energètica. Estàvem a punt d’encarar el penúltim tram que ens portaria fins a l’Aeri de Montserrat. Aquells condicionals que fèiem servir a l’inici ja no eren tan condicionals. Semblava que arribaríem.

Fins a l’Aeri, l’esforç que vaig haver de fer va ser important. El dolor (perquè ara ja no era malestar) m’havia passat a la zona de les lumbars i l’arrossegaria fins gairebé el final. El camí se’m feia etern. El dia començava a despertar-se. Ja no era negra nit. Era xulu caminar de matinada; llàstima de les maleïdes lumbars. I, per fi, el control de l’Aeri de Montserrat.

Una altra vegada tenim a la nostra disposició més o menys el mateix que ens hem anat trobant a cada control. No tenia gaire gana, és a dir, que amb una mica d’aigua ja vaig fer. L’Albert va caure amb la temptació i va haver de menjar-se una de les “odiades” palmeres. No ens volíem entretenir gaire perquè el cel amenaçava pluja i perquè teníem ganes d’arribar a dalt. Des de l’Aeri només ens faltava la pujada per la falda de la muntanya.

N'Albert amb la palmera a la mà i la muntanya al darrera.
Així que una mica abans de les 7 del matí del diumenge 3 de juny enfilem la pujada d’aquest últim tram. Jo ja sabia com era perquè feia uns 6 anys que amb l’Albert ja l’havíem fet. S’ha de dir que és molt dur i encara més si portes a sobre gairebé 60 km fets i tota la nit sense dormir, però per poques forces que es tinguin, s’ha d’intentar fer.

En la grimpada final.
Es tracta d’una pujada bastant pronunciada (en poc temps puges molt de nivell) a on en el primer tram s’ha de grimpar per unes roques, i tot seguit enllaçar amb un segon tram llarg d’escales desnivellades i en un estat lamentable fins arribar a la plaça del monestir. En el meu cas (i no perquè estigués com una rosa en aquell moment) em va anar molt bé la pujada, precisament perquè requeria haver de canviar de postura a l’hora de caminar, la qual cosa em va permetre relaxar la meva zona més afectada: les lumbars.
Estic arribant, arribaré!
Durant la pujada vam trobar el penúltim control que en aquest cas no era d’avituallament, sinó de pas i a més, era d’automarcatge.


També en algun moment de la pujada ens va ploure, fet que va fer que acceleréssim el pas. Així que en només una hora i escaig, sobre les 8 del matí, arribàvem a la plaça del monestir.

Ja he arribat!!!!
Fem el control, mengem alguna cosa, ens donen d’obsequi un pot de gel de dutxa (tan bruts ens veuen?) i ens fem la foto que certifica la nostra arribada.

 
Després anem als serveis a canviar-nos perquè aquesta última pujada ens ha fet regalimar de suor. Una vegada ja més netets, ens fan una última foto.



El cruiximent és tan gran que el moment de l’arribada no el vaig viure tan intensament com m’havia imaginat. No ets capaç d’estar eufòrica ni fer “crits” d’alegria; en aquell moment el que necessites és anar cap a casa, fer-te una dutxa i descansar. I, en tot cas, després, assimilar la barbaritat que acabes de fer. No obstant, abans de tot això, tenia unes ganes immenses de veure en Martí. Ens van venir a buscar en cotxe i ell s’acabava de despertar; quina alegria veure’l.

Ara, després d’haver-ho paït i d’estar totalment recuperada, m’atravesc a dir que igual aquesta no serà la primera i última vegada que intenti fer la GM. Tal vegada m’hi veuran en properes edicions. I l’èxit de la marxa ha vingut, bàsicament, gràcies a la bona companyia que vaig tenir en tot moment, gràcies al temps que ens va fer, i gràcies a haver-me preparat un poc els mesos previs. En definitiva, l’experiència ha estat molt bona i del tot recomanable.










dimarts, 5 de juny del 2012

PRIMER TIBIDABO DEN MARTI

Diumenge 27 de maig vam decidir dur en Martí a conèixer el parc d'atraccions del Tibidabo. El dia es va despertar asolellat i calorós i, a més a més, sa mamà estava de visita, motius suficients per anar-hi. Jo només hi havia estat una vegada i d'açò ja fa divuit anys. Va ser l'any 1994 al viatge de final de vuitè d'EGB. Mira tu si en fa d'anys!!!

El mateix matí, vam preparar-nos uns entrepans per nosaltres i la papilla den Martí. La intenció era quedar-nos fins es capvespre. Donat que el dia semblava que seria bo, ens vam vestir per l'ocasió; samarreta de màniga curta i una sabates còmodes. A en Martí li vam posar la samarreta de Menorca nova que li havia dut s'àvia i ses bambes. També el vam ben untar de crema solar i vam agafar les ulleretes noves de sol i un capell. Semblava un mini turista; només li faltava la càmara de fotos penjada pel coll.

Com que el tema de l'aparcament no el teníem gaire clar, vam anar-hi ben d'hora fent cas al refrany castellà que diu "a quien madruga...". I sí, realment es va complir la dita. Vam poder aparcar en una vorera sense haver de pagar ni un euro en tot el dia. Bé, no? És clar, vam arribar i el parc encara no estava obert. Fins a les 11h no obren el sisè nivell, anomenat "Camí del Cel", que era el que a nosaltres ens interessava perquè és on se concentra la majoria d'atraccions per fiets de menys de 90 cm d'alçada. O sigui, per en Martí. La resta del parc no obre fins a les 12h. 

Durant l'espera vam aprofitar per saber com funcionava el tema de les entrades. Hi ha un munt de combinacions possibles. Després de xerrar-ho vam escollir la forma que ens sortia més econòmica. L'Albert feia una setmana que havia participat en una cursa que passava pel Tibidabo i entre els obsequis que li van donar, hi havia una entrada al parc d'atraccions. Així que evidentment la vam aprofitar.

Mentre esperàvem que obrissin, vam jugar a les escales del temple.
En Martí, en Mariano i en Tibi
(així és com el vam batejar).
Com que era el dia de la Marató de la pobresa, fent una donació de 5 euros també podíem obtenir un descompte en el preu de l'entrada, que, per cert, no vam fer servir. I a més et regalaven un peluix de la col·lecció d'articles que foma part del merchandising del Tibidabo. Per a qui creieu que va ser?

En Martí i en Tibi ja s'havien fet amics inseparables.

Un cop a dins, el primer va ser anar a provar els cavalls del carroussel que hi ha just a l'entrada. Em vaig asseure damunt un cavall amb en Martí davant, però ens van advertir que així no es podia anar. L'adult ha d'anar al costat del cavall on està assegut es fiet. Si més no, però, vam tenir temps de fer-nos una foto. Per ser sa primera vegada que pujava no va anar malament. Més tard hi tornarem a pujar. Ara continuam sa visita.             

Seguint el recorregut del Camí del Cel, vam entrar al museu dels autòmatas. Allà hi vam trobar joguines antigues que s'accionen espitjant un botó verd. Vam pensar que a en Martí li agradaria tocar els botons i veure com es movien els ninots, però no va ser així. Crec que fins i tot li van fer por aquells caretos. Res, mala sort hem tingut entrant, però per una altra vegada ja ho sabrem.

Després vam trobar l'atracció que més gràcia li faria a en Martí. És un trenet amb la corresponent locomotora i tres vagons. Els adults també hi poden pujar. Primer, vam pujar en Martí i jo a la locomotora que era on podies accionar la campana. Bonuuuu! això va ser un gustàs. Durant les dues voltes del recorregut vam sentir la campaneta que tocava en Martí.



 



Hi vam haver de pujar unes quantes vegades més; una amb el papa al darrer vagó i l'altra tots tres junts dins una vagoneta descoberta. Cada vegada que baixàvem, en Martí deia en el seu idioma: "meix, meix".


Ja va arribar l'hora del dinar den Martí. Vam anar cap a la zona de pícnic senyalitzada al plànol. Era prest i per açò no hi vam trobar ningú. Bé, millor dit sí que hi havia una persona que llegia el diari i que, pobret, se li va acabar la tranquil·litat. S'estava fresquet a sota de l'ombra dels arbres i en Martí va dinar.

Abans del nostre dinar, vam baixar al nivell de baix de tot del parc (nivell 1) a través d'uns ascensors. Allà sí que hi vam trobar un munt de gent. És on hi ha les atraccions que fan més gràcia als visitants i que no són aptes per a fiets com en Martí. Però, és clar, tenim un altre fiet més gros a la família que sí pot pujar a les atraccions!!! Aquest és el papa Albert. No es va poder resistir i va haver de pujar a l'HURAKAN. I després a la muntanya russa.
Mira ell que bé que s'ho passa.
Ja va sent hora de buscar lloc per menjar-nos els entrepans que havíem preparat. A més a més, en Martí s'estava adormint i era el moment ideal per dinar. Vam tornar a pujar al nivell superior en vistes a què després del nostre dinar ja aviat marxaríem. De totes formes, no va anar ben bé així. Quan en Martí es va despertar vam tornar al trenet i una altra vegada al carroussel. Aquesta vegada hi va pujar s'àvia Joana. L'àvia Montse també va venir al parc i també va pujar al carroussel, però no sé perquè no surt a cap foto.


Ara sí que ha arribat l'hora de marxar. Estem cansats d'estar drets i de passejar sota un sol que crema de valent. Aprofitam per fer-nos algunes fotos a l'entrada del parc i acabem la visita al Tibidabo prenent un cafè/gelat al restaurant que hi ha a l'entrada. Si fos per en Martí encara hauríem quedat; tenia corda per una estona més.

ADÉU TIBIDABO!!
Crec que ha estat una primera aproximació al parc molt gratificant i positiva. En Martí s'ho ha passat beníssim. Ara bé, haurem d'esperar uns quants anyets més per fer-nos el Tibiclub familiar perquè ens surti a compte. De moment encara hi ha massa atraccions on no pot pujar perquè és massa petit. La propera visita que farem d'aquí unes setmanes serà al Zoo de Barcelona a veure animalets. Tant de bo li agradi tant o més que el Tibidabo.



ir arriba