divendres, 15 de juny de 2012

MARXA GRÀCIA MONTSERRAT 2012 (2 i 3 juny)

Ha passat més d’una setmana des que vaig fer la gesta de caminar durant 15 hores (gairebé seguides) els 60 km i escaig que hi ha des del barri de Gràcia (Barcelona) fins al Monestir de Montserrat i crec que ja me trob en condicions per escriure aquest post. Ara que ja me sent totalment recuperada i en forces, puc rememorar els episodis de desgana, d’eufòria, de cansament i d’emoció que vaig anar sentint al llarg del camí. Així que, aquí va.

El passat dissabte 2 de juny a les 17:00h des capvespre sortia la Gràcia Montserrat 2012 organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia. El lloc de sortida era la plaça de la Vila. Sobre les 16:00h acabàvem de preparar-nos les motxilles i immediatament després vam sortir de casa cap a la plaça a on el Jordi ens estaria esperant a partir de les 16:30h. És a dir, que sobrats de temps no anàvem.

Jo em vaig agafar roba d’abric per si a la nit baixaven les temperatures i també tres o quatre parells de mitjons que al final no vaig haver de necessitar. Millor! això vol dir que els peus em van respondre força bé. I és que jo patia per si portava el calçat i els mitjons adequats. Precisament dos dies abans del dia de la sortida per culpa del canvi de les sabates d’hivern a les d’estiu, em va sortir una ferideta al dit petit del peu esquerre. Vaja a quin moment m’havia d’anar a sortir! L’Albert deia que m’estava preparant el terreny per tenir l’excusa perfecta per no fer la marxa. Desconfiat!!

Arribats a la plaça, vam anar a recollir la bossa on hi trobaves la camisa de la marxa, un got de plàstic per utilitzar als controls d’avituallament i un xibit. Cap dels tres vam posar-nos la camisa; ja portàvem la nostra de casa. Però val a dir que a jo me va agradar molt perquè és de color rosa fúcsia, color que, per altra banda, ni al Jordi ni a l’Albert els va acabar de fer el pes. En Martí va venir a acomiadar-se i a donar-nos ànims i forces per començar la marxa.

En Martí estrenava ses abarques noves.

A les cinc se sent el tro d’un petard llançat des de les teulades de l’Ajuntament de Gràcia que ens dóna el tret de sortida. Tothom comença a caminar (alguns a córrer) i tothom està content i té ganes de xerrar amb els companys. En aquest moment es respira un ambient d’eufòria col·lectiva. Però l’Albert i en Jordi, que ja s’ho coneixen, em diuen que alguns d’aquests que riuen tant a la sortida tard o d’hora cauran i hauran de tornar. I sí, tenen raó, més val agafar-s’ho amb calma i tranquil·litat, sense deixar de banda les ganes (això sí) que Montserrat és molt lluny i no sabem com anirà el camí.

No puc descriure tota la ruta fil per randa (com sabria fer en Jordi, i fins i tot l’Albert) perquè no me la conec gens. Jo anava seguint-los; millor dit anàvem seguint el Jordi, i l’Albert a mesura que anàvem passant pels llocs anava recordant.

Bé, la pujada des de Gràcia fins a la Carretera de les Aigües, que me l’havien pintat molt fotuda, tampoc no no va ser per tant i al punt hi vam ser. En aquest tram encara anem tots els participants en grup.












Cap a buscar la carretera de les aigües.



Després prest van venir els més de 400 escalons d’unes escales que ens porten fins a dalt de tot de Vallvidrera. Refotudes escales! Però bé, de moment bé. Sembla que l’entrenament de pujar dues vegades al dia els 102 escalons de les escales de la feina m’ha anat bé. Aviat arribarem al primer control d’avituallament que es troba al Centre d’Informació del Parc de Collserola. Aquí, com ja m’havien advertit, ens trobem amb les mini palmeres d’hojaldre que l’Albert ha acabat odiant, precisament per haver fet tantes vegades la Marxa GM. També fruits secs, aigua, trossets de llimona, etc.

I seguim que encara estem frescos com una rosa! Això tot just acaba de començar i igual ja portàvem uns 8 km fets. Precisament aquesta és la frase que vaig tenir gravada dins el cap i que me va servir per no desmoralitzar-me al llarg de tota la nit: això tot just acaba de començar i Montserrat encara està molt enfora. I em va funcionar.

El següent tram fins el proper control, que és el del sopar, transcórrer per boscos, per pistes i per una urbanització sense asfaltar. Des d’un punt concret albirem el massís de Montserrat. I hem d’arribar fins allà? Tots els comentaris que anàvem fent mentre caminàvem els posàvem en condicional. Per exemple: “En cas que arribem.../Si en el supòsit que arribem.../En l’hipotètic cas que arribem..., etc.” Era molt prest per donar per fet que arribaríem, (especialment per jo) encara podien passar moltes coses que ens podien abocar al fracàs. Tot i així arribats a aquest punt, després de portar caminant unes 4 hores, em trobava súper en forma i sense cap molèstia.

El massís de Montserrat és aquella muntanyeta que es veu damunt es cap meu.

El Jordi ens comunica que l’hora prevista d’arribada al control d’avituallament de Can Maimó serà sobre els 22:00 hores. És un crac! Efectivament, igual fins i tot uns minuts abans, es compleix la seva previsió. Vam trobar fruits secs, trossos de llimona, aigua, refrescos (que de frescos no en tenien res), les palmeres, trossos de taronja i entrepans. Mmmmmm, entrepans!!! Me venia molt de gust menjar alguna cosa salada. Però el meu desig es va esfumar en veure de què eren; formatge, formatge i pernil i paté. Res m’agrada. No vaig tenir altre remei que conformar-me amb un altre de crema de xocolata (la Nutela de tota la vida). Més dolç! S’ha de dir que estava molt bo i no van escatimar en xocolata. Fins i tot vaig repetir (tenia molta gana). Però de salat res de res. Només els fruits secs me van calmar les ànsies de sal que tenia el meu estómac.
  
Aquí es veu tot el perfil de la marxa.


Vam acabar de menjar, em vaig treure les quatre pedretes que m’havien entrat dins la bamba, vam agafar els frontals perquè ja era fosc i la jaqueta perquè començava a refrescar. I ja som partits de nou.

En Jordi ens diu que el proper control serà d’aquí a 8,75 km i que hi trobarem, entre altres, iogurts de La Fageda. “Ostres, Jordi, t’ho saps tot!” li vaig dir. Cal dir que el camí no es fa tan etern ni tan cansat gràcies als controls; són una motivació per continuar.

En aquest punt, els participants ja havien encès els frontals. Nosaltres portàvem tres “merdetes” de frontals que no il·luminaven gaire que diguem. Evidentment no són de LED’s, com aconsellava el web de la UEC de Gràcia.  Però tampoc ens van fer gaire falta. Jo vaig ser la que la vaig portar gairebé tot el camí encesa. I és que, és clar, ja que l’havia carregat i la duia posada, per què no fer-la servir? Des de la distància vèiem les llumetes de petits grups de gent que anaven més avançats que nosaltres en fila índia. Semblaven els nans de la Blancaneu que tornaven de la mina de treballar.

A mesura que anàvem arribant al control de Ca n’Oliveró al punt quilomètric 34,50km anàvem sentint una música molt alta. “Aquests de l’organització, tindran música posada per rebre’ns i animar-nos a continuar?” ens vam preguntar tots tres. Res més lluny; de música sí que és cert que n’hi havia, però no venia per part de l’organització, sinó que el control estava situat al costat d’un restaurant on se celebrava una boda. Devien ser aproximadament la 1:00h de la matinada i el ball de la celebració estava en el seu millor moment d’animació.
  
Efectivament, el Jordi no es va equivocar i vam trobar un munt de iogurts de La Fageda. Malauradament jo no tenia gaire gana; no havia caminat prou per digerir els dos entrepans de xocolata del control anterior. És que quan vull som exagerada. Però tot i així no vaig poder contenir-me de degustar un d’aquests iogurassos. Tant de bo, hagués tingut més gana perquè en teníem de diversos sabors a la nostra disposició. També hi havia talls de síndria. Això sí que venia de gust. N’Albert de tros en tros crec que es va arribar a menjar una síndria sencera i no els va fer ni cas als meravellosos iogurts. Quina llàstima! Seiem una estoneta petita i jo com comença a ser habitual en cada control em trec les tres o quatre pedretes que m’havien entrat dins la bamba. De moment encara no tenia cap molèstia física i ja havíem passat l'equador del camí. El cos em va responent bastant bé.

A punt de sortir de nou.
Proper control a la població d’Ullastrell. D’aquest tram de camí gairebé no record res i això que no tenia gens de son, contràriament com hagués pogut passar. Aviat vam arribar a Ullastrell. Total només equidistaven uns 5 km entre un i l’altre. I què són 5 km quan n’has d’acabar fent 60 km? Però ai, ai, ai que just abans d’arribar al control el bessó de la cama esquerre comença a ressentir-se i vol pujar cap a dalt. Ens tornem a trobar els mateixos entrepans del sopar, fruits secs, trossos de llimona, etc. Repusetes! m’acabaré engreixant. Evidentment només em vaig refrescar i vaig menjar uns quants fruits secs. Com que el bessó no el tenia fi, vaig aprofitar el servei d’un noi de la Creu Roja qui em va posar Algesal i em va fer un petit massatge al bessó. Això i uns quants estiraments em van donar forces per seguir endavant.

Descansant un poc al control d'Ullastrell.
Des d’Ullastrell havíem de baixar fins a la Riera de Gaià i des de baix tornar a enfilar cap a munt. Hagués desitjat una vareta màgica que em construís un pont en segons, perquè això d’haver de baixar per després tornar a pujar rebenta a qualsevol. El tram de baixada el vam haver de fer en filera, un darrera l’altre, i amb els frontals encesos. Potser és el tram de tota la marxa en què no et pots relaxar, has d’anar molt en compte perquè pot ser perillós.

A partir d’ara vénen tres o quatre hores de caminar i més caminar. Per sort cap dels tres semblava tenir son. El meu malestar ja no es focalitzava en el bessó, sinó que va anar pujant per darrera de la cuixa fins a sota del gluti. Però jo continuava. 

De repent va caure un ruixat d’aigua. Jo ja pensava que si aquella pluja seguia, ens faria haver d’avortar la marxa. No va ser així. Tal com va venir, se’n va anar. Vam aprofitar per descansar i menjar-nos una barreta energètica. Estàvem a punt d’encarar el penúltim tram que ens portaria fins a l’Aeri de Montserrat. Aquells condicionals que fèiem servir a l’inici ja no eren tan condicionals. Semblava que arribaríem.

Fins a l’Aeri, l’esforç que vaig haver de fer va ser important. El dolor (perquè ara ja no era malestar) m’havia passat a la zona de les lumbars i l’arrossegaria fins gairebé el final. El camí se’m feia etern. El dia començava a despertar-se. Ja no era negra nit. Era xulu caminar de matinada; llàstima de les maleïdes lumbars. I, per fi, el control de l’Aeri de Montserrat.

Una altra vegada tenim a la nostra disposició més o menys el mateix que ens hem anat trobant a cada control. No tenia gaire gana, és a dir, que amb una mica d’aigua ja vaig fer. L’Albert va caure amb la temptació i va haver de menjar-se una de les “odiades” palmeres. No ens volíem entretenir gaire perquè el cel amenaçava pluja i perquè teníem ganes d’arribar a dalt. Des de l’Aeri només ens faltava la pujada per la falda de la muntanya.

N'Albert amb la palmera a la mà i la muntanya al darrera.
Així que una mica abans de les 7 del matí del diumenge 3 de juny enfilem la pujada d’aquest últim tram. Jo ja sabia com era perquè feia uns 6 anys que amb l’Albert ja l’havíem fet. S’ha de dir que és molt dur i encara més si portes a sobre gairebé 60 km fets i tota la nit sense dormir, però per poques forces que es tinguin, s’ha d’intentar fer.

En la grimpada final.
Es tracta d’una pujada bastant pronunciada (en poc temps puges molt de nivell) a on en el primer tram s’ha de grimpar per unes roques, i tot seguit enllaçar amb un segon tram llarg d’escales desnivellades i en un estat lamentable fins arribar a la plaça del monestir. En el meu cas (i no perquè estigués com una rosa en aquell moment) em va anar molt bé la pujada, precisament perquè requeria haver de canviar de postura a l’hora de caminar, la qual cosa em va permetre relaxar la meva zona més afectada: les lumbars.
Estic arribant, arribaré!
Durant la pujada vam trobar el penúltim control que en aquest cas no era d’avituallament, sinó de pas i a més, era d’automarcatge.


També en algun moment de la pujada ens va ploure, fet que va fer que acceleréssim el pas. Així que en només una hora i escaig, sobre les 8 del matí, arribàvem a la plaça del monestir.

Ja he arribat!!!!
Fem el control, mengem alguna cosa, ens donen d’obsequi un pot de gel de dutxa (tan bruts ens veuen?) i ens fem la foto que certifica la nostra arribada.

 
Després anem als serveis a canviar-nos perquè aquesta última pujada ens ha fet regalimar de suor. Una vegada ja més netets, ens fan una última foto.



El cruiximent és tan gran que el moment de l’arribada no el vaig viure tan intensament com m’havia imaginat. No ets capaç d’estar eufòrica ni fer “crits” d’alegria; en aquell moment el que necessites és anar cap a casa, fer-te una dutxa i descansar. I, en tot cas, després, assimilar la barbaritat que acabes de fer. No obstant, abans de tot això, tenia unes ganes immenses de veure en Martí. Ens van venir a buscar en cotxe i ell s’acabava de despertar; quina alegria veure’l.

Ara, després d’haver-ho paït i d’estar totalment recuperada, m’atravesc a dir que igual aquesta no serà la primera i última vegada que intenti fer la GM. Tal vegada m’hi veuran en properes edicions. I l’èxit de la marxa ha vingut, bàsicament, gràcies a la bona companyia que vaig tenir en tot moment, gràcies al temps que ens va fer, i gràcies a haver-me preparat un poc els mesos previs. En definitiva, l’experiència ha estat molt bona i del tot recomanable.










1 comentari:

ir arriba