dimarts, 5 de juny de 2012

PRIMER TIBIDABO DEN MARTI

Diumenge 27 de maig vam decidir dur en Martí a conèixer el parc d'atraccions del Tibidabo. El dia es va despertar asolellat i calorós i, a més a més, sa mamà estava de visita, motius suficients per anar-hi. Jo només hi havia estat una vegada i d'açò ja fa divuit anys. Va ser l'any 1994 al viatge de final de vuitè d'EGB. Mira tu si en fa d'anys!!!

El mateix matí, vam preparar-nos uns entrepans per nosaltres i la papilla den Martí. La intenció era quedar-nos fins es capvespre. Donat que el dia semblava que seria bo, ens vam vestir per l'ocasió; samarreta de màniga curta i una sabates còmodes. A en Martí li vam posar la samarreta de Menorca nova que li havia dut s'àvia i ses bambes. També el vam ben untar de crema solar i vam agafar les ulleretes noves de sol i un capell. Semblava un mini turista; només li faltava la càmara de fotos penjada pel coll.

Com que el tema de l'aparcament no el teníem gaire clar, vam anar-hi ben d'hora fent cas al refrany castellà que diu "a quien madruga...". I sí, realment es va complir la dita. Vam poder aparcar en una vorera sense haver de pagar ni un euro en tot el dia. Bé, no? És clar, vam arribar i el parc encara no estava obert. Fins a les 11h no obren el sisè nivell, anomenat "Camí del Cel", que era el que a nosaltres ens interessava perquè és on se concentra la majoria d'atraccions per fiets de menys de 90 cm d'alçada. O sigui, per en Martí. La resta del parc no obre fins a les 12h. 

Durant l'espera vam aprofitar per saber com funcionava el tema de les entrades. Hi ha un munt de combinacions possibles. Després de xerrar-ho vam escollir la forma que ens sortia més econòmica. L'Albert feia una setmana que havia participat en una cursa que passava pel Tibidabo i entre els obsequis que li van donar, hi havia una entrada al parc d'atraccions. Així que evidentment la vam aprofitar.

Mentre esperàvem que obrissin, vam jugar a les escales del temple.
En Martí, en Mariano i en Tibi
(així és com el vam batejar).
Com que era el dia de la Marató de la pobresa, fent una donació de 5 euros també podíem obtenir un descompte en el preu de l'entrada, que, per cert, no vam fer servir. I a més et regalaven un peluix de la col·lecció d'articles que foma part del merchandising del Tibidabo. Per a qui creieu que va ser?

En Martí i en Tibi ja s'havien fet amics inseparables.

Un cop a dins, el primer va ser anar a provar els cavalls del carroussel que hi ha just a l'entrada. Em vaig asseure damunt un cavall amb en Martí davant, però ens van advertir que així no es podia anar. L'adult ha d'anar al costat del cavall on està assegut es fiet. Si més no, però, vam tenir temps de fer-nos una foto. Per ser sa primera vegada que pujava no va anar malament. Més tard hi tornarem a pujar. Ara continuam sa visita.             

Seguint el recorregut del Camí del Cel, vam entrar al museu dels autòmatas. Allà hi vam trobar joguines antigues que s'accionen espitjant un botó verd. Vam pensar que a en Martí li agradaria tocar els botons i veure com es movien els ninots, però no va ser així. Crec que fins i tot li van fer por aquells caretos. Res, mala sort hem tingut entrant, però per una altra vegada ja ho sabrem.

Després vam trobar l'atracció que més gràcia li faria a en Martí. És un trenet amb la corresponent locomotora i tres vagons. Els adults també hi poden pujar. Primer, vam pujar en Martí i jo a la locomotora que era on podies accionar la campana. Bonuuuu! això va ser un gustàs. Durant les dues voltes del recorregut vam sentir la campaneta que tocava en Martí.



 



Hi vam haver de pujar unes quantes vegades més; una amb el papa al darrer vagó i l'altra tots tres junts dins una vagoneta descoberta. Cada vegada que baixàvem, en Martí deia en el seu idioma: "meix, meix".


Ja va arribar l'hora del dinar den Martí. Vam anar cap a la zona de pícnic senyalitzada al plànol. Era prest i per açò no hi vam trobar ningú. Bé, millor dit sí que hi havia una persona que llegia el diari i que, pobret, se li va acabar la tranquil·litat. S'estava fresquet a sota de l'ombra dels arbres i en Martí va dinar.

Abans del nostre dinar, vam baixar al nivell de baix de tot del parc (nivell 1) a través d'uns ascensors. Allà sí que hi vam trobar un munt de gent. És on hi ha les atraccions que fan més gràcia als visitants i que no són aptes per a fiets com en Martí. Però, és clar, tenim un altre fiet més gros a la família que sí pot pujar a les atraccions!!! Aquest és el papa Albert. No es va poder resistir i va haver de pujar a l'HURAKAN. I després a la muntanya russa.
Mira ell que bé que s'ho passa.
Ja va sent hora de buscar lloc per menjar-nos els entrepans que havíem preparat. A més a més, en Martí s'estava adormint i era el moment ideal per dinar. Vam tornar a pujar al nivell superior en vistes a què després del nostre dinar ja aviat marxaríem. De totes formes, no va anar ben bé així. Quan en Martí es va despertar vam tornar al trenet i una altra vegada al carroussel. Aquesta vegada hi va pujar s'àvia Joana. L'àvia Montse també va venir al parc i també va pujar al carroussel, però no sé perquè no surt a cap foto.


Ara sí que ha arribat l'hora de marxar. Estem cansats d'estar drets i de passejar sota un sol que crema de valent. Aprofitam per fer-nos algunes fotos a l'entrada del parc i acabem la visita al Tibidabo prenent un cafè/gelat al restaurant que hi ha a l'entrada. Si fos per en Martí encara hauríem quedat; tenia corda per una estona més.

ADÉU TIBIDABO!!
Crec que ha estat una primera aproximació al parc molt gratificant i positiva. En Martí s'ho ha passat beníssim. Ara bé, haurem d'esperar uns quants anyets més per fer-nos el Tibiclub familiar perquè ens surti a compte. De moment encara hi ha massa atraccions on no pot pujar perquè és massa petit. La propera visita que farem d'aquí unes setmanes serà al Zoo de Barcelona a veure animalets. Tant de bo li agradi tant o més que el Tibidabo.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

ir arriba