Ha passat més d’una setmana des que vaig fer la
gesta de caminar durant 15 hores (gairebé seguides) els 60 km i escaig que hi
ha des del barri de Gràcia (Barcelona) fins al Monestir de Montserrat i crec
que ja me trob en condicions per escriure aquest post. Ara que ja me sent totalment
recuperada i en forces, puc rememorar els episodis de desgana, d’eufòria, de
cansament i d’emoció que vaig anar sentint al llarg del camí. Així que, aquí va.
El passat dissabte 2 de juny a les 17:00h des
capvespre sortia la Gràcia Montserrat 2012 organitzada per la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia. El lloc de sortida era la plaça de la
Vila. Sobre les 16:00h acabàvem de preparar-nos les motxilles i immediatament
després vam sortir de casa cap a la plaça a on el Jordi ens estaria esperant a
partir de les 16:30h. És a dir, que sobrats de temps no anàvem.
Jo em vaig agafar roba d’abric per si a la nit baixaven
les temperatures i també tres o quatre parells de mitjons que al final no vaig
haver de necessitar. Millor! això vol dir que els peus em van respondre força
bé. I és que jo patia per si portava el calçat i els mitjons adequats.
Precisament dos dies abans del dia de la sortida per culpa del canvi de les
sabates d’hivern a les d’estiu, em va sortir una ferideta al dit petit del peu
esquerre. Vaja a quin moment m’havia d’anar a sortir! L’Albert deia que
m’estava preparant el terreny per tenir l’excusa perfecta per no fer la marxa.
Desconfiat!!
Arribats a la plaça, vam anar a recollir la bossa
on hi trobaves la camisa de la marxa, un got de plàstic per utilitzar als
controls d’avituallament i un xibit. Cap dels tres vam posar-nos la camisa; ja
portàvem la nostra de casa. Però val a dir que a jo me va agradar molt perquè
és de color rosa fúcsia, color que, per altra banda, ni al Jordi ni a l’Albert
els va acabar de fer el pes. En Martí va venir a acomiadar-se i a donar-nos ànims i
forces per començar la marxa.
 |
| En Martí estrenava ses abarques noves. |
A les cinc se sent el tro d’un petard llançat des
de les teulades de l’Ajuntament de Gràcia que ens dóna el tret de sortida.
Tothom comença a caminar (alguns a córrer) i tothom està content i té ganes de
xerrar amb els companys. En aquest moment es respira un ambient d’eufòria
col·lectiva. Però l’Albert i en Jordi, que ja s’ho coneixen, em diuen que
alguns d’aquests que riuen tant a la sortida tard o d’hora cauran i hauran de
tornar. I sí, tenen raó, més val agafar-s’ho amb calma i tranquil·litat, sense
deixar de banda les ganes (això sí) que Montserrat és molt lluny i no sabem com
anirà el camí.
No puc descriure tota la ruta fil per randa (com
sabria fer en Jordi, i fins i tot l’Albert) perquè no me la conec gens. Jo
anava seguint-los; millor dit anàvem seguint el Jordi, i l’Albert a mesura que
anàvem passant pels llocs anava recordant.
Bé, la pujada des de Gràcia fins a la Carretera de
les Aigües, que me l’havien pintat molt fotuda, tampoc no no va ser per
tant i al punt hi vam ser. En aquest tram encara anem tots els participants en
grup.
 |
| Cap a buscar la carretera de les aigües. |
Després prest van venir els més de 400 escalons
d’unes escales que ens porten fins a dalt de tot de Vallvidrera. Refotudes escales! Però bé, de
moment bé. Sembla que l’entrenament de pujar dues vegades al dia els 102
escalons de les escales de la feina m’ha anat bé. Aviat arribarem al primer
control d’avituallament que es troba al Centre d’Informació del Parc de
Collserola. Aquí, com ja m’havien advertit, ens trobem amb les mini palmeres
d’hojaldre que l’Albert ha acabat odiant, precisament per haver fet tantes
vegades la Marxa GM. També fruits secs, aigua, trossets de llimona, etc.
I seguim que encara estem frescos com una rosa! Això
tot just acaba de començar i igual ja portàvem uns 8 km fets. Precisament aquesta és la frase que vaig tenir gravada
dins el cap i que me va servir per no desmoralitzar-me al llarg de tota la nit: això
tot just acaba de començar i Montserrat encara està molt enfora. I em va funcionar.
El següent tram fins el proper control, que és el
del sopar, transcórrer per boscos, per pistes i per una urbanització sense
asfaltar. Des d’un punt concret albirem el massís de Montserrat. I hem
d’arribar fins allà? Tots els comentaris que anàvem fent mentre caminàvem els
posàvem en condicional. Per exemple: “En cas que arribem.../Si en el supòsit
que arribem.../En l’hipotètic cas que arribem..., etc.” Era molt prest per
donar per fet que arribaríem, (especialment per jo) encara podien passar moltes
coses que ens podien abocar al fracàs. Tot i així arribats a aquest punt,
després de portar caminant unes 4 hores, em trobava súper en forma i sense cap
molèstia.
 |
| El massís de Montserrat és aquella muntanyeta que es veu damunt es cap meu. |
El Jordi ens comunica que l’hora prevista
d’arribada al control d’avituallament de Can Maimó serà sobre els 22:00 hores. És un
crac! Efectivament, igual fins i tot uns minuts abans, es compleix la seva
previsió. Vam trobar fruits secs, trossos de llimona, aigua, refrescos (que de
frescos no en tenien res), les palmeres, trossos de taronja i entrepans.
Mmmmmm, entrepans!!! Me venia molt de gust menjar alguna cosa salada. Però el
meu desig es va esfumar en veure de què eren; formatge, formatge i pernil i
paté. Res m’agrada. No vaig tenir altre remei que conformar-me amb un altre de
crema de xocolata (la Nutela de tota la vida). Més dolç! S’ha de dir que estava
molt bo i no van escatimar en xocolata. Fins i tot vaig repetir (tenia molta
gana). Però de salat res de res. Només els fruits secs me van calmar les ànsies
de sal que tenia el meu estómac.
 |
| Aquí es veu tot el perfil de la marxa. |
Vam acabar de menjar, em vaig treure les quatre
pedretes que m’havien entrat dins la bamba, vam agafar els frontals perquè ja
era fosc i la jaqueta perquè començava a refrescar. I ja som partits de nou.
En Jordi ens diu que el proper control serà d’aquí
a 8,75 km i que hi trobarem, entre altres, iogurts de La Fageda. “Ostres,
Jordi, t’ho saps tot!” li vaig dir. Cal dir que el camí no es fa tan etern ni
tan cansat gràcies als controls; són una motivació per continuar.
En aquest punt, els participants ja havien encès
els frontals. Nosaltres portàvem tres “merdetes” de frontals que no il·luminaven
gaire que diguem. Evidentment no són de LED’s, com aconsellava el web de la UEC
de Gràcia. Però tampoc ens van fer gaire
falta. Jo vaig ser la que la vaig portar gairebé tot el camí encesa. I és que,
és clar, ja que l’havia carregat i la duia posada, per què no fer-la servir?
Des de la distància vèiem les llumetes de petits grups de gent que anaven més
avançats que nosaltres en fila índia. Semblaven els nans de la Blancaneu que
tornaven de la mina de treballar.
A mesura que anàvem arribant al control de Ca n’Oliveró
al punt quilomètric 34,50km anàvem sentint una música molt alta. “Aquests de
l’organització, tindran música posada per rebre’ns i animar-nos a continuar?”
ens vam preguntar tots tres. Res més lluny; de música sí que és cert que n’hi
havia, però no venia per part de l’organització, sinó que el control estava
situat al costat d’un restaurant on se celebrava una boda. Devien ser aproximadament la 1:00h de la matinada i el ball de la celebració estava en el
seu millor moment d’animació.
Efectivament, el Jordi no es va equivocar i vam
trobar un munt de iogurts de La Fageda. Malauradament jo no tenia gaire gana;
no havia caminat prou per digerir els dos entrepans de xocolata del control
anterior. És que quan vull som exagerada. Però tot i així no vaig poder
contenir-me de degustar un d’aquests iogurassos. Tant de bo, hagués tingut més
gana perquè en teníem de diversos sabors a la nostra disposició. També hi havia
talls de síndria. Això sí que venia de gust. N’Albert de tros en tros crec que
es va arribar a menjar una síndria sencera i no els va fer ni cas als meravellosos
iogurts. Quina llàstima! Seiem una estoneta petita i jo com comença a ser
habitual en cada control em trec les tres o quatre pedretes que m’havien entrat
dins la bamba. De moment encara no tenia cap molèstia física i ja havíem passat l'equador del camí. El cos em va responent bastant bé.
 |
| A punt de sortir de nou. |
Proper control a la població d’Ullastrell.
D’aquest tram de camí gairebé no record res i això que no tenia gens de son,
contràriament com hagués pogut passar. Aviat vam arribar a Ullastrell. Total
només equidistaven uns 5 km entre un i l’altre. I què són 5 km quan n’has
d’acabar fent 60 km? Però ai, ai, ai que just abans d’arribar al control el
bessó de la cama esquerre comença a ressentir-se i vol pujar cap a dalt. Ens
tornem a trobar els mateixos entrepans del sopar, fruits secs, trossos de
llimona, etc. Repusetes! m’acabaré engreixant. Evidentment només em vaig
refrescar i vaig menjar uns quants fruits secs. Com que el bessó no el tenia
fi, vaig aprofitar el servei d’un noi de la Creu Roja qui em va posar Algesal i
em va fer un petit massatge al bessó. Això i uns quants estiraments em van
donar forces per seguir endavant.
 |
| Descansant un poc al control d'Ullastrell. |
Des d’Ullastrell havíem de baixar fins a la Riera
de Gaià i des de baix tornar a enfilar cap a munt. Hagués desitjat una vareta
màgica que em construís un pont en segons, perquè això d’haver de baixar per
després tornar a pujar rebenta a qualsevol. El tram de baixada el vam haver de
fer en filera, un darrera l’altre, i amb els frontals encesos. Potser és el
tram de tota la marxa en què no et pots relaxar, has d’anar molt en compte
perquè pot ser perillós.
A partir d’ara vénen tres o quatre hores de
caminar i més caminar. Per sort cap dels tres semblava tenir son. El meu
malestar ja no es focalitzava en el bessó, sinó que va anar pujant per darrera
de la cuixa fins a sota del gluti. Però jo continuava.
De repent va caure un ruixat d’aigua. Jo ja
pensava que si aquella pluja seguia, ens faria haver d’avortar la marxa. No va
ser així. Tal com va venir, se’n va anar. Vam aprofitar per descansar i
menjar-nos una barreta energètica. Estàvem a punt d’encarar el penúltim tram
que ens portaria fins a l’Aeri de Montserrat. Aquells condicionals que fèiem
servir a l’inici ja no eren tan condicionals. Semblava que arribaríem.
Fins a l’Aeri, l’esforç que vaig haver de fer va
ser important. El dolor (perquè ara ja no era malestar) m’havia passat a la
zona de les lumbars i l’arrossegaria fins gairebé el final. El camí se’m feia
etern. El dia començava a despertar-se. Ja no era negra nit. Era xulu caminar
de matinada; llàstima de les maleïdes lumbars. I, per fi, el control de l’Aeri
de Montserrat.
Una altra vegada tenim a la nostra disposició més
o menys el mateix que ens hem anat trobant a cada control. No tenia gaire gana,
és a dir, que amb una mica d’aigua ja vaig fer. L’Albert va caure amb la
temptació i va haver de menjar-se una de les “odiades” palmeres. No ens volíem
entretenir gaire perquè el cel amenaçava pluja i perquè teníem ganes d’arribar
a dalt. Des de l’Aeri només ens faltava la pujada per la falda de la muntanya.
 |
| N'Albert amb la palmera a la mà i la muntanya al darrera. |
Així que una mica abans de les 7 del matí del
diumenge 3 de juny enfilem la pujada d’aquest últim tram. Jo ja sabia com era
perquè feia uns 6 anys que amb l’Albert ja l’havíem fet. S’ha de dir que és
molt dur i encara més si portes a sobre gairebé 60 km fets i tota la nit sense
dormir, però per poques forces que es tinguin, s’ha d’intentar fer.
 |
| En la grimpada final. |
Es tracta d’una pujada bastant pronunciada (en poc
temps puges molt de nivell) a on en el primer tram s’ha de grimpar per unes
roques, i tot seguit enllaçar amb un segon tram llarg d’escales desnivellades i en un estat lamentable fins arribar a la plaça del monestir. En el meu cas (i
no perquè estigués com una rosa en aquell moment) em va anar molt bé la pujada,
precisament perquè requeria haver de canviar de postura a l’hora de caminar, la
qual cosa em va permetre relaxar la meva zona més afectada: les lumbars.
 |
| Estic arribant, arribaré! |
Durant la pujada vam trobar el penúltim control que en
aquest cas no era d’avituallament, sinó de pas i a més, era d’automarcatge.
També en algun moment de la pujada ens va ploure,
fet que va fer que acceleréssim el pas. Així que en només una hora i escaig,
sobre les 8 del matí, arribàvem a la plaça del monestir.
 |
| Ja he arribat!!!! |
Fem el control, mengem
alguna cosa, ens donen d’obsequi un pot de gel de dutxa (tan bruts ens veuen?)
i ens fem la foto que certifica la nostra arribada.
Després anem als serveis a canviar-nos perquè
aquesta última pujada ens ha fet regalimar de suor. Una vegada ja més
netets, ens fan una última foto.
El cruiximent és tan gran que el moment de
l’arribada no el vaig viure tan intensament com m’havia imaginat. No ets capaç
d’estar eufòrica ni fer “crits” d’alegria; en aquell moment el que necessites
és anar cap a casa, fer-te una dutxa i descansar. I, en tot cas, després,
assimilar la barbaritat que acabes de fer. No obstant, abans de tot això, tenia
unes ganes immenses de veure en Martí. Ens van venir a buscar en cotxe i ell
s’acabava de despertar; quina alegria veure’l.
Ara, després d’haver-ho paït i d’estar totalment
recuperada, m’atravesc a dir que igual aquesta no serà la primera i última
vegada que intenti fer la GM. Tal vegada m’hi veuran en properes edicions. I l’èxit
de la marxa ha vingut, bàsicament, gràcies a la bona companyia que vaig tenir
en tot moment, gràcies al temps que ens va fer, i gràcies a haver-me preparat
un poc els mesos previs. En definitiva, l’experiència ha estat molt bona i del
tot recomanable.
