CANÇONS DE BRESSOL

A jo m’encanta cantar, i què més polit que fer-ho al meu fill!!.

Li cant cançons des que va néixer. És clar; cançons de bressol. Aquelles cançons conegudes per tothom que es caracteritzen per tenir un ritme suau i relaxant per poder engronsar un bebè i ajudar-lo a dormir. Però de totes les que hi ha, quines li acostum a cantar? Bàsicament dues: la cèlebre Cançó de Bressol coneguda mundialment i una altra, de menys coneguda, però igualment molt xula, que és Horabaixa post es sol.

Pel que fa la primera, qui no l’ha sentit alguna vegada? Potser la lletra no és tan coneguda i a més varia en funció de l’idioma, però la melodia és present en un munt de joguines musicals per a bebès. El que segurament no és tan sabut, és que no es tracta d’una cançó popular i tradicional com podríem arribar a pensar, sinó que està composada per Johannes Brahms, compositor alemany de música clàssica del Romanticisme. De fet el títol original és Wiegenlied, op. 49, no. 4. I, buscant per Internet he sabut que l’autor la va escriure pel naixement del segon fill de la jove soprano Bertha Faher l’any 1868, de qui havia estat molt enamorat, i crec que encara ho estava quan va tenir aquest fill amb un altre home. D’aquí que li escrivís aquesta cançó de regal de naixement.

Com he dit hi ha moltíssimes versions d’aquesta cançó en diferents idiomes; evidentment jo li cant en català que és la que me sé de memòria. I la lletra i la música fan així:

Bona nit, bona nit,

de roses cobert,

de randes guarnit

reposa al llitet.

Matinet si Déu vol

demà et despertaràs.

Matinet si Déu vol

demà et despertaràs.

Bona nit, bona nit.

Bells àngels tots blancs,

demà et mostraran

l’arbre de Nadal.

Dorm infant un son llis,

somia el Paradís.

Dorm infant un son llis,

somia el Paradís.

S’altra cançó per jo és un caramel. La podria descriure amb un sol adjectiu: DOLÇA. És una cançó popular mallorquina, però jo, tot i la proximitat amb Mallorca, no l’havia sentit mai quan era petita. Me la va ensenyar ja fa més de 10 anys una amiga mallorquina que li agradava molt. I una volta me la vaig haver apresa, ens posàvem a cantar-la en qualsevol moment i lloc. Ens encantava. I ara, ves per on, la faig servir per relaxar i intentar dormir el meu fill.

Sa lletra de sa cançó és:

Horabaixa post es sol,

plorinyava l’infantó

no ploreu angelet, no

que mu mareta no ho vol.

No ploreu angelet, no

que mu mareta no ho vol.

No ni no, no ni no

Una engronsadeta pes nin petitó

No ni no, no ni no

Una engronsadeta pes nin petitó.

Aquestes dues cançons les hi he cantat des que era un bebè acabat de néixer, i ara que ja té gairebé 15 mesos, continuï cantant-les-hi. No penseu que les canti amb tota la lletra; al final, acab cantant-les amb la boca closa, és a dir, tancant la boca i pronunciant la lletra “m”. Faig servir un to de veu baixet i el més angelical possible, amb un ritme pausat i relaxat, i amb aquests ingredients rara és la vegada que no aconseguesqui relaxar-lo i, fins i tot, adormir-lo.

PA DE PESSIC (CONGRET) DE PERA I NOUS

Aquest cap de setmana passat he trobat una estoneta per preparar aquest pastís que vaig veure al bloc sacuinadenaroser. Em va agradar perquè semblava fàcil (i ho és) i a més no havia fet servir mai peres per un congret.

Els ingredients són aquests:

• 3 ous
• 1 sobre de llevat en pols (jo utilitz la marca Royal)
• 1 iogurt (vaig posar un iogurt activia de cereals)
• 1 mesura de iogurt d’oli de gira-sol
• 3 mesures de iogurt de farina
• 2 mesures de iogurt de sucre
• 3 peres (vaig emprar peres conference)
• nous (aproximadament 50 grams)
• mantequilla pel motlle
• sucre glas (floreti) per decorar

Preparació:

Preescalfar el forn a 180º.

Pelar ses peres, tallar-les en grills i reservar-les.

Buidar el iogurt i reservar-lo, perquè necessitem el pot per mesurar els altres ingredients.

Trencam els ous en un bol i li afegim dos mesures de iogurt de sucre. Batem amb ses barnilles elèctriques durant uns minuts fins que quedi blanc. Això donarà esponjositat al pa de pessic.

Afegim el iogurt i seguim batent.

Després incorporam una mesura de iogurt d’oli de gira-sol i seguim batent.

Afegim el sobre de llevat en pols i continuam batent.

A continuació, poc a poc anam afegint sa farina, sense deixar de mesclar-ho amb ses barnilles elèctriques.

Finalment, tiram es trossos de pera i ses nous. D’aquestes en reservam unes quantes per adornar. Amb una cullera o amb una espàtula (jo faig servir una espàtula) ho mesclam ben bé.

Untam el motlle amb mantequilla i hi posam un poquet de farina perquè no s’enganxi es congret. Tot seguit abocam sa massa.

A sobre de sa massa posam ses nous que havíem reservat (jo he triat ses més polides) i hi posam un poquet de farina per damunt que farà impedir que ses nous baixin mentre es cou, i així es quedin a sa superfície. Això jo no ho sabia i quan ho vaig llegir al bloc sacuinadenaroser ho vaig trobar molt interessant i important.

Enfornar durant 50 minuts aproximadament a 180º. El temps de forn és una mica orientatiu perquè dependrà de cada forn. Per saber si està ja cuit li clav un ganivet i si encara surt banyat vol dir que s’hi ha de quedar una estoneta més. I així fins que surt eixut.
S’ha de treure del motlle quan encara està un poc calent. I després quan ja estigui fred li tirem floreti per sobre amb ajuda d’un colador petit. I així és com va quedar:

Nosaltres ens el vam menjar amb es cafè de després de dinar i després el dia següent en vam esmorzar.

Queda un congret molt esponjós, gens sec, de gust suau i no molt dolç. En general, és molt bo. Jo l’únic que em fa falta és una mica més de gust. Crec que si canviéssim ses peres per pomes quedaria més gustós. Això sí, guanya amb el temps, perquè ensoldemà va ser encara més bo. Ala, a provar-lo de fer.

SUQUET DE PEIX

El passat dissabte dia 11 vaig preparar un sopar especial, diferent del de qualsevol dissabte. El motiu era celebrar el segon aniversari de casats. Si no ho celebréssim tampoc passaria res, però sí que és l’excusa per fer alguna cosa diferent. També és cert que haguéssim pogut sortir a sopar a fora (de fet, teníem la cangur preparada per si decidíem sortir), però al final vam optar per quedar-nos a casa. I no és perquè sortís més barat, perquè si comences a fer sumes (que si un vinet bo, que si unes postres dignes per a l’ocasió, que si un bon peix...) t’acaba sortint, si fa no fa, pel mateix preu que si haguéssim anat a un restaurant. Ara bé, l’opció de quedar-se a casa era més engrescadora; no feia falta arreglar-se ni patir fred (va ser una nit gèlida), i a sobre teníem es fiet dormint com un angelet. O sigui perfecte.

El que vaig preparar durant el mateix capvespre va ser un suquet de lluç. És un plat típic de pescador. Vaig veure la recepta per TV3. El cuiner era un pescador que explicava que després d’un matí de pesca, preparaven aquest plat en la mateixa barca amb el peix que havien acabat de pescar. Crec que es pot fer amb qualsevol peix blanc. Jo em vaig decantar pel lluç.

Preparació

Agafar una cassola amb aigua i escalfar-la.

Mentrestant, fer la picada. Dins un morter posar un manat de julivert, 4 dents d’all, un punyadet d’avellanes i dues torrades de pa fregides en oli d’oliva.

En una cassola baixa, posar la picada amb un rajolí d’oli perquè es cogui durant 2 minuts. Afegir, 3 patates esqueixades i deixar-les coent durant 3 minuts. Després incorporar 5 tomàquets madurs pelats, tallats o rallats. Deixar-ho coure uns 5 minuts fins que s’hagi begut l’aigua del tomàquet. Afegir l’aigua calenta fins tapar les patates i deixar coure uns 5 minuts més. Finalment, incorporar 4 o 5 rodanxes de lluç salpebrades i deixar-ho coure fins que les patates estiguin cuites.

TAST DE CERVESES

Uau! quina cata de cerveses que vam fer. Si hem de ser correctes no hem de dir “cata” sinó “tast”, però es digui com es digui la qüestió és que vam aprendre i xalar molt. Sense cap ambició de ser grans experts sobre la matèria, però sí de disposar de coneixements bàsics sobre els diferents tipus de cervesa que podem trobar, vam assistir a aquesta cata. I la veritat és que a mi personalment em va aclarir molts dubtes.

Ens estem aficionant a aquest apassionant món de la cervesa que fàcil fàcil no és. Tot va començar arran d’un viatge que vam fer l’any 2009 a Bèlgica. Ja durant la preparació del viatge vam començar a interessar-nos per aquest món, perquè com havíem llegit en diferents guies, era un dels productes típics del país. D’aquest manera els mesos previs a la partida ja tastàvem algunes cerveses belgues per començar a assaborir el que trobaríem en el viatge. Un cop a Bèlgica, vam visitar algunes cerveseries (brasseries com les anomenen els belgues) on vam poder comprar directament cerveses del lloc d’origen. Com que anàvem en cotxe, el transport de les caixes no suposava cap problema. Aquest viatge ens va fer despertar la curiositat i les ganes de conèixer més cerveses d’arreu. Des d’aleshores cada vegada que hem sortit a l’estranger hem volgut tastar alguna cervesa autòctona. A més a més, hem anat coneixent la diversitat de cerveses artesanes que s’elaboren a Catalunya, així com també la quantitat creixent de llocs especialitzats on comprar i degustar cerveses internacionals.

Quant a la cata, cal comentar que és molt recomanable; està clar que t’ha d’agradar la cervesa, però tampoc no cal ser un “enterat” del tema per anar-hi. Ens van fer seure en uns tamborets alts en una taula alta amb dues copes per cadascú i amb uns cacauets i bastonets de pa per mitigar l’efecte que ens pogués produir l’alcohol. Havíem de ser nou “alumnes” més el sommelier, però a darrera hora s’hi van incorporar quatre persones més. No va suposar cap problema el fet d’estar una miqueta estrets; en tot cas el sommelier és qui va haver d’estar unes tres hores dret perquè ja no hi cabia assegut.

Era un grup aparentment heterogeni (segurament les nostres vides no tenen res a veure unes amb les altres) però amb una cosa en comú: les ganes de gaudir, aprendre i passar una bona tarda de dissabte amb una cata de cervesa. Al principi ningú parlava, però després de degustar diverses cerveses la participació va anar en augment, fins al punt que al final de les tres hores que va durar la cata gairebé feia fins i tot ganes d’anar a sopar tots plegats. Pot ser és una mica exagerat això últim que he dit. Aquestes van ser les cerveses que vam tastar.

El resultat de la cata va ser molt positiu; vam adquirir els coneixements bàsics per poder identificar els diferents tipus de cervesa que es poden trobar al mercat, saber com s’elabora a grans trets la cervesa i degustar-ne unes deu. Evidentment unes em van agradar més que altres, però això ja és una qüestió més subjectiva.

SES CANÇONS INFANTILS PERDUREN EN EL TEMPS

Encara que no siguem conscients tenim en un raconet de la nostra memòria un munt de cançons de quan érem petits que ens tornen a revenir quan les tornam a escoltar. Açò és precisament el que m’ha passat aquests darrers mesos. Amb en Martí per casa he començat a recordar-les. Me referesc a cançons infantils tradicionals com ara “Cargol treu banya”, “Una mosca volava per sa llum”, “Plou i fa sol”, etc. N’hi ha moltes i cercant per Internet els acords per cantar-les amb sa guitarra n’he trobat dues que no sé ben bé per quin motiu m’ha encantat recordar-les. Aquestes dues sí que les tenia bastant oblidades, però m’han agradat, tant per sa melodia com pel joc que donen a l’hora de gesticular amb en Martí mentre les cantes. Són “L’elefant amb bicicleta” i “Dins la fosca”. Ses lletres de cadascuna d’elles són:

Mireu allà dalt
en el sostre que hi ha:
és un gros animal
que en bicicleta va.
És un elefant
i doncs que us penseu!
Té una cua al darrera
i una trompa al davant

I la versió que jo li cant és aquesta:

Mirau allà dalt
“lo” que en es sostre hi ha:
és un gros animal
que en bicicleta va.
És un elefant
idò! que vos pensau?
Té una “coa” per darrera
i una trompa per davant. XIM POM!

Com he dit, dóna molt de joc perquè pots fer moviments tot aixecant el dit per indicar el sostre, obrint els braços quan cantes “és un gros animal” i movent les mans al costat de les orelles per imitar les orellasses de l’elefant i al final de la cançó indicant amb el braç que té una cua per darrera i la trompa per davant. A en Martí li agrada molt, mira ben esglat i obra la boqueta i riu mentre li cantes.

La lletra i la música de l’altra cançó fa així:

Dins la fosca tot d'una
sobre el tronc d'un vell pi
s’enfilava la lluna
com el punt d’una  "i"

olarà-liria
olarà-liró
olarà-liria
olarà-liró

Aquesta cançoneta o bé la solec cantar a en Martí representant el que estic cantant amb mímica i a la tornada pic les mans sobre les cames i entre elles, o sinó tocant sa guitarra. És un ritme molt fàcil de vals perquè és un tres quatre i els acords també són molt fàcils (DoM SolM7).

Però a tot aquest munt de cançons populars, que com he comprovat perduren en el temps, s’hi ha d’afegir les cançons actuals que no són poques. Les que hem après a casa són les sintonies dels dibuixos animats que estan de moda i que acostuma a veure en Martí. Li encanta la sintonia den Chiro que és una versió de la Marxa Radetzky, la del Timy que és súper divertida per ballar i botar al seu ritme, i especialment la den Thomas i els seus amics. Són en català perquè els dibuixos s’emeten pel canal súper3. Francament a jo també m’agraden molt, o sigui que no m’ha costat gens aprendre-me-les. I, hi ha que veure com capten l’atenció den Martí; ell pot estar tranquil·lament jugant i just sent la sintonia d’aquests dibuixos és capaç de sortir disparat (bàsicament gatejant o de quatre grapes com diem a Menorca) i posar-se de peus i ballar-les.

Què xules que són les cançons infantils, et transporten a la teva infantesa, i ara de grans ens ajuden a deixar de pensar, per un moment, amb les preocupacions diàries de la vida adulta. Cantar-les i sentir-les i veure com el meu fill xala i riu i balla i es diverteix és per jo un moment preciós i inoblidable.

Arròs amb sípia i cloïsses

Idò bé, com que s’experiència del passat dissabte va anar prou bé, aquest dissabte hem repetit. En aquesta ocasió el protagonista ha estat l’àrros. He preparat un arròs amb sípia i cloïsses. Encara tenia sofrit congelat casolà i amb un bon brou de peix, sa veritat és que va sortir bastant bo. Vam tornar obrir un bòtil de vi blanc, però aquesta vegada del Penedès, igual no era tant bo com el de la setmana passada, però va acabar d’enriquir l’àpat. Per cert, tant sa sípia com ses cloïsses eren congelades, però jo diria que gairebé no es notava. Crec que el més important i el que va fer que el plat sortís tan bo va ser tenir un bon sofregit.

Com el vaig fer?

Vaig sofregir una ceba picada i 2 dents d’all tallades a làmines. Quan va començar a estar dauradeta vaig afegir la sípia tallada i vaig deixar-ho coure 3 o 4 minuts més.

Al mateix temps vaig bullir les cloïsses perquè s’obrissin i les vaig reservar pel final.

A la cassola, un cop la sípia va estar cuita, hi vaig afegir el sofregit (tomàquet+ceba+all+pebre verd tot triturar) i vaig esperar que deixés anar tota l’aigua.

Finalment, vaig abocar l’arròs amb un polsim de colorant alimentari i hi vaig tirar el brou de peix que tenia en una olla escalfant-se. Vaig deixar que cogués aproximadament un quart d’hora, sempre vigilant que no es quedés sense brou i comprovant si hi faltava sal, i després vaig incorporar les cloïsses i julivert picat.

Ara ja estic pensant en què faré el proper cap de setmana.